EDUCAR

Una cosa és ensenyar coneixements o actituds i l'altra és educar. Per al primer ens podem il·lustrar amb llibres, cursos o consells, però l'educació abraça tot l'entramat de la personalitat, des del que ens proposem amb la millor intenció, fins a les capes més inconscients i que es reflecteixen en mil detalls, gairebé sempre no verbals i que l'"esponja" que estan fets els nens absorbeix ràpidament.

Per això, moltes vegades hem sentit que no sabem el que caldria, i no em refereixo a no saber manipular un ordinador, entendre quina cosa és la globalització o estar o no d'acord amb el moviment okupa. Em refereixo a aquest afecte que es manifesta en l'amanyac matern i també en el "NO pots fer això". Em refereixo a aquesta mirada que fa sentir important al nen i també a aquesta altra que deté el seu comportament agressiu. Em refereixo a la intimitat de l'abraçada i a la distància imprescindible per al respecte mutu. Moltes vegades vam sentir que no sabem, potser perquè no ho hem viscut en la nostra infància o perquè ho guardem en un bagul oblidat en l'altell. Potser necessitem que ens ajudin a exercir el nostre rol.

Va haver una eclosió, a la fi dels seixanta a Europa, que per a molts volia dir que havia arribat l'hora d'educar als nens en la llibertat. Al mateix temps es generaven expectatives que aquesta llibertat no només havia de ser sexual, d'expressió, d'elecció, de condició, sinó que l'econòmic va passar a ser el primer valor, per sobre de tots els altres. Ningú discuteix a aquestes alçades la necessitat d'adquirir els productes que ens oferix el mercat: des dels aparells més sofisticats a les vacances en un país "exòtic", passant per tota la gamma de petites adquisicions que -es diu- poden lliurar-nos en ocasions d'una depressió.

Per a tot això necessitem diners, temps i especialització en el nostre treball, al costat de mil distraccions que omplin el temps que no podem dedicar als nostres fills. Però moltes vegades ens escomet la culpa: Ens espantem del nostre cansament al final de la jornada, de no tenir ganes de jugar amb ells, de sentir-nos tan lluny dels seus problemes infantils o juvenils. I quan la criatura esclata en rebequeria de vegades sentim que és per la nostra absència, per la nostra desgana, pel nostre mal humor. I ens arruguem. No ens atrevim a treure'ls de l'habitació si és que estan molestant i en ocasions acudim a manuals per a pares que expliquen maneres persuasives de parar la rebequeria. Moltes vegades no suportem que aquestes poques hores que estem amb ells s'espatllin amb problemes i fem l'impossible perquè siguin tranquil·les, encara a costa que sigui amb el silenci que imposa la tele o la videoconsola.

El nostre somni és que no els falti de res i ens sentim orgullosos del seu nivell d'anglès o del seu mòbil últim model, com ho estem del nostre cotxe i de les últimes vacances. Però ens grinyolen les dents quan ens avisa el tutor que el nostre fill ha faltat el respecte a un professor. "Ell haurà tingut la culpa, el nostre fill és un bon noi, no seria capaç. És cert que a mi de vegades m'insulta, però és només si li dono motius. S'haurà de defensar, no?".

Quan s'establix aquest tipus de relació, pares i fills entren en un cercle viciós on un sent culpa i per això deixa que l'altre li agredeixi. S'escurça la distància que permet veure a l'altre com un ésser diferent  que actua no només com resposta al primer, sinó dès de la confluència d'un mun de factors que gairebé mai podem controlar. El sentiment de culpa pot aparèixer d'una o de les dues bandes i moltes vegades s'expressa com a ràbia o indiferència, quan no d'una forma més patològica.

 Si els pares podem assumir les nostres contradiccions i les nostres insuficiències, potser puguem mantenir-nos sencers davant els nostres fills i posar-los els límits que en tants moments de la seva vida semblen demanar-nos a crits. Els necessiten ells, la societat i també nosaltres com a pares.
 

 

QUAN ÉS L'ÀNIMA EL QUE DOL

Tots tenim un llindar de resistència al dolor, sigui físic o mental i aquesta variable, combinada amb altres variables externes com el factor econòmic, social, familiar, etc., pot fer que en algun moment de la nostra vida sentim que alguna cosa fa "crack" dintre nostre. En certs moments que coincideixen diverses circumstàncies i semblen sumar-se els seus efectes, és quan  sentim la nostra pròpia fragilitat. Amb un símil mèdic podríem dir que ens aguaita, els virus de la depressió i l'ansietat, quan no l'ensulsiada de la nostra personalitat . Llavors urgeix un bon diagnòstic. En molts casos bastarà amb un bon abast de vitamines d'afecte, comprensió, respecte profund pel nostre dolor. En uns altres no bastaran i serà llavors que es farà necessària una intervenció psicològica i/o psiquiàtrica, com més aviat, millor.

Les crisis emocionals formen part de la vida i les pèrdues de qualsevol tipus ens posen a prova, des del mateix moment del naixement. Perdem el claustre matern, el pit, la seguretat d'uns braços que ens sostenen. Perdem els ideals infantils i  arribem a l'adolescència conscients ja que no hi ha marxa enrere. La vida ens ha empès, ens ha anat despullant del que havia estat en altres moments la nostra identitat i el nostre confort. A canvi, ens ha fet més forts, més lliures, ha augmentat les nostres capacitats i ens ha donat la possibilitat de ser creatius. Tota una vida per desenvolupar, tot un passat per entendre, tot un futur per projectar.

D'adults continuem el desenvolupament, l'aprenentatge, ja més pausats, ja amb un bagatge que podem usar com experiència. Però les pèrdues continuen, potser no tan massives, però no menys intenses. Aconseguir un treball, crear una família... Nous ideals que poques vegades es compleixen com somiem, que de vegades ni es compleixen a pesar de l'esforç.

No és fàcil suportar el dolor de l'ànima, sobretot quan no es té un "suport". Un suport intern o extern que ens permeti plorar desconsoladament quan ho necessitem, sense necessitat de donar-nos solucions ràpides, que ens doni temps per a connectar amb la nostra realitat del moment que tot apareix aombrat, perquè sap que aquesta és solament una part d'aquesta altra realitat que és la vida i que està formada per una complexa trama de clarobscurs. Pot ser que llavors torni a nosaltres el somriure, d'una forma natural, només perquè també forma part de la nostra naturalesa.
 

 

MEDICACIÓ I PSICOTERÀPIES

Les repercusions de qualsevol procés de desestabilització emocional actuen en un feed-back, de manera que és difícil discernir amb claredat quin és el principal determinant i en quin ordre i mesura tenen influència en el procés. Biologia/psique. Les controvèrsies entre teòrics han donat lloc a diferents escoles i tècniques que acostumen a ignorar-se, excloure's i fins i tot enfrontar-se, caient així en una dissociació que no ajuda gens a comprendre la complexitat de l'espectre humà.

Les persones que pateixen no les importen les teories que fa servir el seu "metge", amb tal que l'ajudi en el seu legítim dessig de sentir-se millor. Poden ser reàcees a certs tipus de tractament i en canvi sintonitzar amb altres, com ho posa de manifest l'experiència clínica però, a qui li agrada posar-se en mans d'un desconegut, encara que es tracti d'un professional, per a que l'ajudi?. Renunciar a l'omnipotència de valdre's per un mateix i acceptar que no estem bé es dur per a qualsevol. Témer allò que ens faran, el que ens diran, el que ens donaran, és tan humà i tan digne de ser tingut en compte que els especialistes hauríem d'anteposar aquests sentiments dels pacients a les nostres pròpies teories i al costum de pensar que el nostre enfocament del problema és l'adequat, a pesar de veure que no l'està sentant bé.

Actualment hi ha una tendència cap el "biologicisme" estimulada, potser, pels descobriments científics que pretenen ubicar, cada cop més, les causes del comportament humà en el cos. Es busca en el gens la localització de les alteracions psicològiques i de tant en tant apareixen notícies que fan veure que s'ha trovat la clau del problema.

Crec que tranquilitza molt materialitzar allò inaprensible. També aporta beneficis econòmics a les empreses farmacèutiques i en general a una societat competitiva ón no n'hi ha temps per entendre i resoldre els conflictes, sinó que el que importa són els resultats inmediats per sobre de l'estabilitat emocional de les persones. Des de la Psicologia han proliferat i es potencien els tractaments psicològics enfocats a la inteligència emocional, on els terapèutes ensenyen als pacients estratègies per a canviar les seves percepcions distorsionades i aprenen altres més adequades als seus desitjos i necessitats.

 Alhora veiem com, cada vegada més, s'associa una comprensió més profunda dels conflictes psicológics -l'actualment anomenada psicologia comprensiva o psicodinàmica- a les primeres etapas de la psicoanàlisi. Això fa que es consideri passada de moda i es rebutji a priori, perdent-se així molts futurs terapèutes la font de riquesa de l'anomenat marc teòric, la seva evolució a través del temps i la font que ha estat per a moltes altres teories psicològiques més joves en el temps.

Una de les coses més positives del nostre temps, crec, és la diversitat que, cada cop més ens enriqueix. Els paisos evolucionen, en diferent mesura, obrint les seves fronteres físiques i culturals a altres maneres d'entendre el món, la vida, l'esser humà i les relacions que estableixen entre ells. Quant més evolucionat és un país, millor accepta les diferències, donat que conèixer l'altre ajuda a poder identificar-se amb allò comú que tenim les persones. Així anem perdent la por a ser envaits pels desconeguts i a que ens treguin la nostra seguretat. Conèixer l'altre també serveix per evaluar els riscos d'una manera real i defensar-nos adequadament, arrivat el cas.

En les ciències, l'avançament del coneixement ens fa sentir poderosos, eufòrics. Per a validar tot allò que anem assolint sembla que haguessim de donar de baixa els coneixements del passat. Costa deixar que convisquin diferents punts de vista per a observar el mateix fenòmen. Tot i això, si alguna ciència és creditora d'aquesta diversitat, és la Psicologia. Altra cosa és que els especialistes de cada escola psicològica utilitzin i defensin la "seva tècnica". Acceptar que existeixen altres tan vàlides i útils com la seva, encara més, tenir-les en compte i col.laborar participant de les diferents versions que de la psique i el comportament humà existeixen seria, al meu parer, una de les prioritats que té la Psicologia actual.

Des de aquesta perspectiva, els diferents tipus de psicoteràpia o la medicació psiquiàtrica, no només no estan renyides sino que són opcions a utilitzar pels terapèutes en una societat que evoluciona, -aquest és el desig- cap a un desenvolupament integral de les persones.

 

 

POR

Ens posa en estat d'alerta davant alguna cosa que pugui amenaçar la nostra vida o allò que és important per a nosaltres. Amenaçar allò que posseïm de la manera que sigui.

Erich Froom en la seva obra "La por a la llibertat" analitzava les motivacions que poden dur i duen a les persones i als grups humans a deixar-se dur per aquesta por -en aquest cas a la gran aventura de la llibertat- fins a cotes inimaginables d'intransigència i irracionalitat. És cert que l'ésser humà pot oscil·lar entre dos extrems : el Bé i el Mal, passant per totes les graduacions possibles. Però és que a més la nostra pròpia complexitat psíquica fa que puguem abjudicar qualsevol valor a cadascun dels extrems d'aquesta escala. Així, cada civilització, societat, religió, formació política, cada escola entén per Bé aquells conceptes que la defineixen, i per Mal tot allò que està en contra d'aquests principis o que simplement els ignora.

Vivim en l'era de la globalització. Si ens centrem en el vessant més humà del terme i analitzem les repercussions d'aquest fet, veiem que alguna cosa important està ocorrent i que mai abans havia estat possible. Ja no ens són aliens successos que tenen lloc en països remots per a nosaltres. I dic "nosaltres" referint-me a les persones que habitem aquest "primer món", on les tecnologies ens posen davant un difícil repte: Seguim avançant en aquests nous mitjans que ens obren a la resta de l'univers de manera implacable? Com ens enfrontem a l'evidència d'altres realitats que ens desagraden, quan no ens aterreixen?

No és fàcil seguir menjant mentre veiem en la petita pantalla com es mor d'inanició i de malalties curables per a nosaltres. No és fàcil entendre què ha passat perquè en el cantó del teu carrer, tan tranquil durant anys, uns homes s'apunyalin. No és fàcil no perdre els nervis quan entren per finestres i parets aromes i sons estranys, moltes vegades massa intensos i no obstant això tan normals per als nostres veïns vinguts des de lluny. Com no és fàcil entendre i acceptar que els fills, les famílies, les comunitats creixen, canvien, necessiten i demanen afrontar nous reptes i responsabilitats, més llibertat, en suma.

Avui és més possible que mai, encara que potser per això, la por està pul.lulant dintre i fora de nosaltres. Alguns ho aprofiten i ho utilitzen: és una bona estratègia, ja que arrela amb la nostra psicologia més profunda.

La por s'atenua quan es comparteix amb el grup. Però de vegades la manera d'atenuar-la és perseguint -física o psicològicament- a qui no pensen com nosaltres. En psicologia a això se li diu Projecció: Persegueix, per a no sentir-te perseguit.

L'altra opció, davant una por -legítima- a allò desconegut, és conèixer. Com sempre, la cultura ens tira una mà. Ara sabem més dels que, desesperats, salten les tanques de la fam i que possiblement siguin els mateixos que dormen en els bancs i portals dels nostres carrers. Ara podem recordar els nostres exilis i les nostres humiliacions com emigrants en països les gents dels quals gens sabien de nosaltres i de la nostra història.

 

 

SOLEDATS

Estar sol no és com sentir-se sol. Es pot estar amb la família, amb la parella, amb els amics, amb el grup afí i sentir que un no forma part de, no se sent vinculat a. Només si s'ha experimentat amb algú, amb altres, l'anada i vinguda d'emocions, sentiments, necessitats; la confiança, el suport, el consol, aliments tots de l'ànima, només llavors podem estar còmodes en la soledat.

Es pot estar sol i sentir que un forma part d'una humanitat compartida, de gent o coses concretes. Es pot estar sol amb els propis pensaments, que no són sinó una elaboració d'altres pensaments que ens han anat formant.

Sentir-se sol és una altra cosa, és no haver trobat la manera de connectar amb els altres. Les causes poden ser múltiples i no parlaré d'elles aquí, però sí de caure en el compte d'aquesta falta de vinculació, que és un dels pitjors patiments humans. Potser no ho sigui menys la por al rebuig que moltes vegades ens porta a la soledat.

Adonar-se de la pròpia realitat interna pot ajudar-nos a entendre la vida que portem i buscar les causes de la nostra insatisfacció. No és tasca fàcil i moltes vegades fugim cap endavant, buscant tasques i persones amb les quals distreure'ns de la nostra desgràcia més íntima. Encara que aquests recursos poden ser molt positius, crec que necessiten anar acompanyats de la possibilitat d'integrar també els sentiments de buit, soledat o por. Quan aquests són molt intensos o de molt llarg recorregut, és possible que es necessiti ajuda terapèutica per abordar-los. Segurament la persona solitària no es tornarà extravertida, però podria arribar a gaudir del seu temps de la manera que millor se li acomodi, i acceptar-se com una de les moltes varietats de la naturalesa humana.

 

AMB ELS PEUS A TERRA

Estem condicionats per la nostra història i per altres històries anteriors a la nostra, com també per la biologia, que té molt a veure en la manera com reaccionem davant els estímuls rebuts. És cert que moltes de les coses que ens ocorren no podem canviar-les, com també ho és que moltes vegades ens costa acceptar-nos a nosaltres mateixos i a les nostres circumstàncies. -"Si fora més guapo, més jove, més ric, més llest..."-¿Per què ha de passar-me això a mi?- I mirem al nostre voltant i veiem persones que ens sembla que reuneixen allò que volem per a nosaltres. -"És enveja sana"- ens diem, però jo diria que és també un desig legítim de ser més feliços.

Volem trencar les cadenes que ens lliguen a les nostres dificultats, a les nostres carències i tendim a desitjar estar complets, gairebé com a l'interior de l'úter, quan totes les nostres necessitats eren satisfetes automàticament. Però el primer contacte amb el món exterior, al néixer, ens posa davant l'evidència que hem perdut el paradís. El fred, la fam, les molèsties corporals internes i externes ens fan plorar desesperadament. Quan aquestes necessitats no són satisfetes en un temps prudencial, ens envaeix el terror. El nadó i el nen molt petit poden esclatar en atacs de còlera de difícil consol, quan arriben a aquest estat. Si la persona que cuida, que té paciència, que tranquil·litza no apareix, el nadó entra en un estat que pot anar del rebuig a la indiferència. El seu temps no és el temps dels adults i pot sentir-se abandonat definitivament. Pot ser que tardi molt a recuperar-se d'aquest sentiment que genera desconfiança o que no ho aconsegueixi mai.

Adaptar-se a la realitat no és tasca fàcil. Acceptar les carències dels altres i les pròpies ho és encara menys. A vegades també costa acceptar els nostres recursos, o perquè no els veiem o perquè els desvaloritzem. Però és precisament quan podem fer-ho que disposem del material possible per construir la nostra vida. És veritat que no sempre és fàcil saber o poder utilitzar allò per al que estem dotats.

Entendre la nostra història i el nostre present és un pas important en l'aproximació a nosaltres mateixos i a la nostra realitat. A partir d'aquí podrem veure i entendre el món que ens envolta i gaudir-lo dins de les nostres possibilitats.

 

 

SER PARES

Tenir fills com un fet natural que no té per què plantejar dubtes o reflexions o preocupar-se per fer-ho de la manera que a nosaltres ens hagués agradat que ho haguessin fet amb nosaltres?

La manera que algú és pare o mare ve determinada per tota una gamma de circumstàncies que, segons es combinin poden facilitar-nos o dificultar-nos la nostra tasca. La situació econòmica, el nostre estat emocional, l'existència o no d'una relació de parella, relació estable o no, el tipus de vincles familiars i socials, el grau de satisfacció professional... el desig o no de ser pare o mare.

La nostra societat occidental ha anat acceptant una nova manera de configuració familiar. Ja no es consideren necessaris als dos membres de la parella per formar-la. Tampoc és imprescindible que siguin de diferent sexe. La Psicologia s'ha quedat endarrerida en l'abordatge d'aquests temes i té encara molt que debatre per ubicar-los des de la realitat actual. Amb tot hi ha –crec- uns quants punts de referència que ens poden donar senyals de per on podem anar avançant:

L'amor: El desig de transmetre als fills uns béns dels quals ens sentim administradors i que considerem valuosos: el benestar físic i emocional, l'afecte i tota la gamma de sentiments i sensacions que comporta. La vida, en suma, amb els seus moments de felicitat.

El desig de fer dels nostres fills unes persones sociables que puguin integrar-se en nostre (després serà “el seu”) entorn, amb la satisfacció que això reporta. Afegim aquí que sociabilitat no impedeix que les persones tinguem el nostre propi criteri davant les coses ni que deixem de buscar el nostre lloc a la societat, el que millor s'adeqüi a la nostra manera de ser; també la llibertat de ser un mateix és en si una font de satisfaccions.

Tot això no està exempt de dificultats, com bé experimenten els pares quan, per exemple, els seus fills els posen al límit de la seva paciència, sigui perquè els demanen sense mesura, sigui perquè els rebutgen, també sense mesura. En aquests moments perdem, moltes vegades, la pròpia seguretat en els nostres recursos i dubtem si som uns bons pares. La nostra autoestima baixa, la ràbia o la desesperació creix i com a resultat podem passar de ser uns pares molt permissius a l'altre extrem : ser massa estrictes. Trobar el terme mitjà ens sembla a vegades una empresa impossible.

Ells, els nostres fills, passen per diverses etapes evolutives que a nosaltres ens deixen gairebé sempre desorientats. Quan sembla que el nostre nen/a ha crescut el suficient per a coneixe'ns , estimar-nos, obeir-nos i ens enorgullim de tots aquests èxits, apareixen els primers signes de rebel·lia explícita. Estrenen el seu llenguatge amb un sonor i desconcertant NO a tot, unit moltes vegades a les enrabiades més incomprensibles. Llavors sentim que hi ha una espècie de tornada enrrere i no ho tolerem. Alguna cosa semblant però amb característiques més complexes ocorre quan en l'adolescència veiem que ens tiren pel terra totes les coses que crèiem haver-los transmès i que ells havien assolit. La dificultat màxima ens pot arribar quan ens converteixen a nosaltres mateixos en aquests àngels caiguts, la representació del dolent, l'error, el fracàs. A vegades ens sentim tan abatuts que voldriem abandonar.

Però la vida és evolució i no només canvien els nostres fills; també nosaltres ho fem. Passem les nostres crisis de maduresa, de vellesa, de parella, familiars, professionals, socials. Moltes vegades estem irritats, tristos o desesperats per multitud de circumstàncies que tenen a veure amb aquests canvis i amb la nostra major o menor capacitat per suportar les pèrdues que necessàriament comporten.

També els nostres fills pateixen pèrdues al créixer, pèrdues que s'assemblen (en el nivell dels sentiments) a les nostres, com la seguretat d'allò conegut i la necessitat d'entrar i adaptar-se a una nova etapa.

No tota confrontació ha de ser negativa. Precisament el crit de rebel·lia, la tossuderia, l'insult fins i tot poden ser i són la major part de les vegades els únics mitjans que disposa el nen i l'adolescent per demanar ajuda. Poden necessitar que se'ls posi límits més clars, poden estar demanant un diàleg per expressar els seus dubtes, les seves pors i ho fan rudement, precàriament, diria jo.

La major part de les vegades n'hi haurà prou amb armar-se de paciència i observar, preguntar, escoltar-los. Potser nosaltres necessitem que altres adults als qui tenim confiança ens observin, preguntin o ens escoltin. Potser això basti. Pot ser que també necessitem i necessitin una abraçada, una carícia; que deixem i ens deixin estar tristos, tenir por, dubtar... O potser una mirada esperançadora cap el futur.